Al segle V a.c. els anomenats sofistes, una mena de mestres que s’encarregaven de conrear al poble, van introduir el govern democràtic i amb ell la llibertat d’associació, pensament i paraula, a la qual donaven una importància cabdal en el seu ús (retòrica). Sòcrates (469 a.c.) Va inventar el mètode maièutic, que consistia a extreure el coneixement formulant preguntes amb habilitat de manera que l’interlocutor aconseguís comprendre els conceptes que es tractaven. Va ser en aquesta època on ja van sorgir certs filòsofs que es dedicaven a la curació de problemes emocionals per mitjà de la paraula (catarsi); possiblement els primers psicòlegs de la història.
Haurem d’esperar uns quants segles fins que un filòsof i matemàtic austríac L. Wittgenstein (1889) abordés la idea del llenguatge no com una mera funció de designació, és a dir la d’establir una relació entre paraula i cosa, llenguatge i realitat; teoria clàssica que perdurava des de Plató (427 a.c.) i Sant Agustí (354), fins a G. Frege (1848). Per a ell, el llenguatge és el pensament; pensament i món són llenguatge perquè el llenguatge representa al món. També en aquesta època S. Freud (1856) donaria un pas més en donar compte de l’inconscient per mitjà de la paraula amb el peculiar i original mètode que va inventar: la psicoanàlisi; gràcies al qual s’evidencien els efectes de la paraula en el subjecte a través dels símptomes.
Freud, que era neuròleg, va constatar que els fenòmens psíquics amb els quals tractava diàriament, no podien explicar-se des de concepcions fisiològiques i neurològiques sinó que aquests processos anímics contenien un llenguatge que calia desxifrar. Posteriorment J. Lacan (1901) reprendria a Freud des de la seva vessant lingüística, actualitzaria la seva tècnica i ampliaria la seva teoria atorgant un èmfasi especial al llenguatge.
Per aquest, l’inconscient estaria estructurat com un llenguatge i els símptomes estarien constituïts per metàfores (condensacions) i metonímies (desplaçaments) de significats.
Més enllà de la importància que li donem a l’inconscient en el camp de la ment, en el que coincidirien tots els professionals de la salut (psicoterapeutes) és en la funció transcendental que exerceix la paraula en el desenvolupament de la cura, pel seu impacte psicològic, efecte catàrtic i mig de relació entre psicòleg i pacient.
No obstant això, a mesura que avança el segle, que el coneixement sobre l’ésser humà “progressa”, sembla que tot aquest discurs forma part del passat, com si fos una cosa passat de moda, passat de moda, superat… Les concepcions biologistes sobre la ment deixen a un costat la Paraula, ja que parteixen de la idea que qualsevol alteració psicològica rau en una “anomalia” que passa en el cervell: dèficit de serotonina, alteració en els processos d’intercanvi entre neurotransmissors, disfunció d’alguna regió cerebral… i per tant cal actuar sobre aquest cervell malalt. Com? medicándolo. Aquí sobren les paraules, el que cal analitzar i tractar és el funcionament biològic d’aquest cervell. Actualment alguns treballs es dirigeixen cap a l’estudi i investigació de les alteracions cerebrals en funció de diferents estímuls aplicats, amb l’ajuda de la tecnologia: la Ressonància Magnètica.
Evidentment l’ajuda farmacològica és molt important, de vegades fins i tot la millor opció. El problema sorgeix quan passa a ser l’opció més utilitzada, de vegades l’única considerada; amb la qual cosa vam acabar generant una població cronificada, medicada i dependent dels fàrmacs de per vida. Igualment seria absurd criticar els avenços tecnològics aplicats a l’estudi de la ment (especialment perquè així descobrirem els seus límits operatius), però novament el problema rau en centrar-se excessivament en aquesta concepció tan biomecanicista.
Si en alguna cosa es distingirà el segle XXI és en l’avanç de la tecnologia, però em temo que en detriment de les relacions humanes. Què s’ha fet del corrent humanista que durant tants segles ha imperat a Europa? Potser l’ideal que es persegueix és el del Món Feliç d’A Huxley governats per la tecnologia (més que per la ciència).
Em pregunto si és aquest realment el nou ideal social que pretenem.
J.C. Gallostra Fábregas
Psicòleg clínic
